histories about Barcelona

How about to do a guided rout around Barcelona in bicycle, seeing some of the most famous monuments and buildings, and parks all around the center and the north of the city, with the company of gentle neighbours near your hostel, and hearing small histories about the past of this places you visit?

IF YOU NEED SOME HELP FROM ALL THE TRIPS EXPLAIN IN THIS BLOG, CALL US AND WE HELP YOU (695 87 18 05)

sábado, 1 de junio de 2013

RUTA pel Ter i la Industria antiga camí de Torelló,

 Información de la actividad



1.- sortida de Barcelona amb el bitllet d´anada fins a Manlleu.
(hauriem d´èsser a les portes de la colònia Rusiñol per començar la visita a les 11.00 hores, per lo que hem d´agafar el tren de les 08.00 hores, que arriba a Manlleu a les 9.28 hores, després fariem un passeig fins a l´entrada de la fàbrica per la riba del riu Ter, d´uns 30´, i per suposat talladet en el bar de l´estació de Manlleu).

2.- visita a la colònia Rusiñol de dues hores;
(Durant la visita s'explica l'evolució històrica de la colònia tot fent referència a multitud d'aspectes, de caire econòmic, polític o social que n'han caracteritzat la seva evolució. Òbviament es destaca una de les característiques més singulars de la colònia: el fet de pertànyer a la família Rusiñol, i durant molt de temps amb Santiago Rusiñol al capdavant.

La visita a la colònia inclou: Passeig pels jardins, entrada al Cau Faluga, visita a la fàbrica de filatura (on entre d'altres veurem part de la maquinària, la turbina encara en funcionament, el netejareixes i l'espai dels manyans). També es visita el pis del director i s'explica altres elements, alguns d'ells desapareguts, com la casa delsencarregats, les antigues quadres i magatzems, les cases dels obrers, la cooperativa, l'escola, la cantina, les hortes i l'església).

3.- sortida a les 13.00 hores, menjar a la riba del riu.

4.-sortida en caminada de 14 kms. fins a l´estació de Torelló;
-5 hores de camí al costat del riu.
-veurem més patrimoni industrial, incloent-hi:
-3 ponts-palanques, 5 fàbriques, 1 molí i turbina, 6 rescloses i 4 canals.
-dificultat senzilla (planera).
-arribada sobre les 19.00 hores a Torelló.

5.- sortida en tren de l´estació de Torelló cap a Barna.



DESCRIPCIÓ DEL QUE TROBAREM PEL CAMÍ

Aquesta es la descripció de les fàbriques que trobarem a lo llarg de la jornada, sumant les 5 que veurem a lo llarg de la caminada fins a Torelló, havent vist abans la Colònia Rusiñol, totes tenen un interés de patrimoni industrial abandonat o restaurat, o inclús encara en ús, amb inclusió de cases pels obrers, edificis administratius, rescloses i molins, també s´hi poden explicar històries molt curioses, com per exemple, quina va ser conduida per un empresari amb títol nobiliari, quina fàbrica tenia la seva del.legació a Barcelona a la Rda. Universitat, i quina tenia com a fill pròdig l´arquitecte Josep Maria Perica i Morros, del que es pot escriure que entre les seves obres destaquen (la Casa Alòs, en Ripoll (1908); la Iglesia del Carmen, en Barcelona (1910); la Farmacia Espinós, en Barcelona (1911); la Casa de la Coromina, en Torelló (1920) i la Casa Diagonal, en Barcelona (1920)).

1.- Canal industrial de Manlleu.

Canal d´aigua artificial fet per aprofitar les aigues del riu Ter i abastir l´entrada de força motriu per molins de màquinaria a les industries de Manlleu a finals del segle XIX.

2.- fàbrica ": Colònia Rusiñol / Can Ramisa (Manlleu)





-filatura cotó

1. Descripció: 

Les fàbriques Rusiñol i Casacuberta són dos exemples interessantíssims de la primera època de la industrialització. Es componen de les naus de producció, la casa del propietari i algunes cases per a encarregats o treballadors, tot dins d’un mur. A més hi ha les preses, els canals corresponents i també les pollancredes i els horts. 
La colònia Cau Faluga dels germans Rusiñol s’estructurava a l’entorn d’un gran espai lliure, amb un edifici d’estatge per als propietaris, una nau de treball de planta baixa i dos pisos – amb un cos d’edifici central que mostra la intenció d’una ampliació que no es va arribar a realitzar mai- i dos cossos d’habitatges per als obrers.

Els materials utilitzats són els tradicionals, amb murs de pedra de riu i filades de totxo, cantoneres de pedra picada i ornaments amb pedra picada i totxo. L’estructura de les naus consisteix en pilars metàl·lics i jàsseres de fusta amb grans voltes rebaixades o forjats amb bigues de fusta. 

La residència principal dels germans Rusiñol és l’edifici més representatiu de tota la comarca de l’arquitectura romàntica en un estil premodernista juntament amb la casa Puget.

2. Noticies històriques: 

La primera referència que es té de la Colònia Rusiñol, antiga Can Remisa, és de l’any 1845, quan Josep Dulcet compra els terrenys per a edificar la colònia. L’empresa de Josep Dulcet, «Dulcet i Lines», també compra l’any següent els drets d’aigua, indispensable per a la indústria. El 1857 l’empresa ja treballa com a filatura i els treballadors disposen de 8 casetes per a viure-hi.

El 1877, després d’un període de crisi i de la mort del fundador de la societat, Can Remisa és embargada. Dos anys més tard passa a mans de Jaume Rusiñol, que era qui subministrava cotó a la fàbrica i n’era el principal creditor, i qui li dóna el nom de “Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón de Jaime Rusiñol”

El 1887 mor Jaume Rusiñol i hereten el negoci els seus néts, Santiago, Albert i Josep M., ja que el seu únic fill, Joan, ja havia mort. Un any més tard Santiago Rusiñol cedeix la gestió directa de la fàbrica al seu germà Albert per dedicar-se en exclusiva a l’art, encara que segueix formant part del negoci. El 1889 l’empresa passa a dir-se “Rusiñol Hermanos”, sense la participació del germà petit, Josep M. Durant aquests anys la fàbrica s’amplia, es construeixen noves dependències i habitatges, s’edifica l’església de Sant Joan Baptista, actualment desapareguda, i el xalet dels propietaris, anomenat Cau Faluga.

El Cau Faluga data de l’any 1890. Durant molts anys esdevindrà no només la residència de la família Rusiñol, sinó que també acollirà actes literaris, serà la seu on l’artista Santiago Rusiñol organitzarà estades amb els seus amics, Ramon Casas i Enric Clarassó, i on el seu germà Albert mantindrà reunions i contactes rellevants a causa de la seva condició d’industrial i polític de prestigi.

El Cau Faluga segueix el model de “torre de l’amo”, tan comú a les colònies industrials catalanes del final del segle XIX. Es tracta d’un edifici d’estil premodernista de tres pisos i planta quadrangular, dins el qual cal destacar la llar de foc, de grans dimensions, esculpida per Enric Clarassó entre els anys 1893 i 1895.

A partir de 1912, la família Rusiñol finalitza l’activitat a la colònia i aquesta és arrendada a diverses empreses. El 1940 la societat “Llobet i Guri”, propietària de la veïna fàbrica del Dolcet, compra la colònia a la família Rusiñol per aprofitar-ne el salt d’aigua. Després de molts anys d’estar aturada, el 1980 les famílies Claramunt i Rovira, a través de la societat “Hilados Rusiñol”, compren la colònia i posen de nou en marxa la filatura per a produir-hi filats de cotó i altres fibres naturals, artificials i sintètiques. La producció s’atura el 2009 i l’any 2011 s’acaba la primera de les fases de reactivació de la colònia, amb la inauguració del restaurant Cau Faluga, duta a terme per les famílies Claramunt i So.

Inauguració 1857 Dulcet: 1845 - 1879 

Rusiñol: 1879 – 1934 

Llobet i Guri: 1940 - ? 

Rovira i Claramunt: ? 

3. Protecció proposada: 

Nivell B. (Bé d’interès local) 
Es proposa la protecció de la Resclosa, la casa de comportes, el canal i les palanques, el Cau Faluga, la xemeneia i la nau de la màquina de vapor, els edificis civils (habitatges encarregats, director, tartaner i antiga escola), l’ermita de Sant Sebastià , el safareig, la nau de l’antiga fonda i la font (inclosa en el llistat de fonts naturals a protegir). En les façanes i cobertes només es podran realitzar obres de conservació i consolidació, mentre que l’interior es pot modificar per adaptar-lo a noves necessitats. Es prioritzarà la conservació dels elements estructurals originals de la fàbrica i els elements propis de la casa de comportes. S’admetrà la realització de noves obertures en les façanes, sempre i quan segueixin els eixos compositius i tipològics de l’edificació existent. En el cas d’ampliacions adossades als cossos existents caldrà justificar-ne la ubicació. 

3.- fàbrica "El Dulcet (Fàbrica Espanella / Fàbrica Comas)" (Manlleu)

-filatura?

1. Descripció: 

Estructura inicial d’una sola nau a la que posteriorment se n’afegiren més seguint el mateix sistema constructiu. Al llarg de dos pisos s’hi obren, regularment, finestres de la mateixa mida. Els murs són de pedra de riu (còdols) i filades de totxo al llarg de les façanes i emmarcant les obertures. 

La seva imatge compacta i majestuosa, conjuntament amb la resclosa annexa, és de les més entranyables de Manlleu. 

Per altra banda, la solidesa de l’edifici el faria un contenidor apte per una gran quantitat d’usos públics. 

2. Cronologia: La construcció inicial és del segle XIX (1862) i la remodelació del 1919-1941. 

3. Noticies històriques:

El Dulcet és la denominació de la primera fàbrica, actualment Ter Industrial S.A. És una de les poques indústries que s’implantaren vora el Ter durant el segle XIX i que encara conserven la seva estructura original i segueixen funcionant com a indústries. 

El seu aspecte actual, prové de les reformes i ampliacions que s’hi van fer a partir de 1918, quan fou adquirida per l’empresa Llobet i Guri i de les realitzades després de la Guerra Civil. 

4. Protecció proposada: 

Nivell B. (Bé d’interès local), es proposa protegir la resclosa, la casa de comportes, el volum i façanes de la fàbrica i el xalet. Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Manlleu En les façanes i cobertes només es podran realitzar obres de conservació i consolidació, mentre que l’interior es pot modificar per adaptar-lo a noves necessitats. Es prioritzarà la conservació dels elements estructurals originals de la fàbrica i els elements propis de la casa de comportes. S’admetrà la realització de noves obertures en les façanes, sempre i quan segueixin els eixos compositius i tipològics de l’edificació existent.  En el cas d’ampliacions adossades als cossos existents caldrà justificar-ne la ubicació.

5. Conservació: l’estat general de conservació és bo. 

4.- fàbrica "Ca l’Escolà, fàbrica Casacuberta" (Manlleu)


1. Descripció: 

La colònia Casacuberta s’estructurava linealment amb les naus, de planta baixa i de planta baixa i un pis, preparades per a l’ampliació i, frontalment en una altre eix paral·lel, s’hi ubicaven els habitatges dels obrers i l’estatge del propietari, que venia a residir-hi a temporades. 

2. Protecció proposada: 

Nivell B. (Bé d’interès local), es protegeix el volum de la fàbrica, la xemeneia, la resclosa i el canal de sortida En les façanes i cobertes només es podran realitzar obres de conservació i consolidació, mentre que l’interior es pot modificar per adaptar-lo a noves necessitats. Es prioritzarà la conservació dels elements estructurals originals de la fàbrica. S’admetrà la realització de noves obertures en les façanes, sempre i quan segueixin els eixos compositius i tipològics de l’edificació existent. 

En el cas d’ampliacions adossades als cossos existents caldrà justificar-ne la ubicació.


5.- fàbrica "Can Riva" ("la fàbrica de la Gleva") (les Masies de Voltregà)






-filatura i tissatge

Els orígens d’aquesta es remunten a l’any 1874 quan Fortià Moreta adquireix uns terrenys on edificar la “fàbrica de la Gleva”. Després de diverses vicissituds, l’any 1925 es crea Indústries Riva que restarà activa durant més de 75 anys, convertint-se en un dels referents dels voltreganès.

Les singularitats del conjunt recau en el fet de tenir seccions de filatura i tissatge.

Can Riva lleva 18 años callada, para acceder a su interior se ha de firmar un permiso en el ayuntamiento por el que uno mismo se hace cargo de lo que le pueda pasar dentro.. La mayoría de las casas colindantes, donde residieron capataces, administradores y obreros, están también clausuradas.

Menuda y risueña, Sara Cots, de 75 años, es una de las últimas inquilinas de la colonia de Can Riva. Nieta del primer director e hija de uno de los encargados, Sara trabajó durante 43 años en la fábrica, situada a orillas del Ter. Fue probadora de productos (una especie de control de calidad de la época) y estuvo empleada en el economato. «¡No se imaginan lo que llegó a ser esto!», exclama ahora, mientras recorre las naves del viejo complejo industrial, que ha sido víctima de expolios, incendios y actos vandálicos. Algunos de los saqueadores, dice la mujer, «son habituales». «De hecho, hasta me he hecho amiga de ellos», ironiza.


Tancament l’any 2001.

6.- fàbrica "Lacambra" (les Masies de Voltregà)




-fil de coure

la Farga Lacambra, situada a la Colònia Lacambra o la Farga d’Ordeig, nascuda a la fi del segle XIX de la fusió d’una antiga fàbrica de filats i d’una antiga farga d’aram. Els seus propietaris, els Lacambra, foren ennoblits amb el títol de comtes per Alfons XIII, l’any 1927. La Farga Lacambra, que es troba a la dreta del Ter, tot just a l’aiguabarreig amb la riera de Talamanca, és una de les empreses més importants del municipi i es dedica a la producció i primera transformació de fils de coure

Amb el seu desenvolupament contribueix al creixement de la població, sobretot amb l’arribada als anys 60 de famílies foranes, principalment d’origen gallec.

Ara mateix està inclósa aquesta resta del nostre patrimoni dintre de la xarxa de museus temàtics dedicats a difondre les activitats industrials a lo llarg de la història catalana, i com el mateix museu es presenta, podem dir que: "La Farga Lacambra commemora el bicentenari de l’empresa amb la inauguració del Museu del Coure emplaçat a un edifici modernista de principis del segle XX, antiga residència dels propietaris, els Comtes de Lacambra". 

www.museudelcoure.com

Colònia Lacambra: conjunt de 30 vivendes obreres unifamiliars ubicades dins del recinte de la Farga Lacambra que van ser enderrocades per construir-hi naus més modernes. Es conserven tant la capella com la residència dels propietaris, les quals formaven part d’aquesta colònia d’obrers i que han estat incloses per separat a l’inventari.

7.- fàbrica "la Coromina" (Torelló)






-filatura de cotó

-Molí medieval reformat. Fàbrica i xemeneia de 1874. Casa dels obrers de 1883. Safareigs, cabana i cantina dels mateixos anys. Primera escola i casa del capellà custodi, contruïdes entre 1903 i 1906. Capella de 1906.

-autor: Desconeguts. La primera escola i l’església foren projectades per l’arquitecte Josep Maria Pericas.

-promotor: Josep Pericas i Comella

-context: Els seus entorns de ribera són de reserva paisatgística per la rica pollancreda.

En els terrenys de la casa de la Coromina s’hi edificà una colònia industrial a finals del segle XIX. Un molí fariner amb aprofitament hidràulic donà pas a la fàbrica de filatura.

L’any 1863, el Mas Coromina (Casa Gran), el molí i les terres de la Coromina amb el mas La Goula, pertanyien a l’hisendat vigatà Josep d’Espona i de Barnola. Aquell mateix any, Josep d’Espona sol·licitava a la Diputació de Barcelona la concessió d’aigua per impulsar la fàbrica en projecte.

L’autorització per construir una resclosa arribà l’any 1867. La concessió era per a un molí fariner. Un any després, construïa un contrafort de contenció al riu i així evitava els perjudicis que causaven les revingudes del Ter a la seva finca.

A partir de 1874, Josep Pericas i Comella apareix com a industrial i propietari. Antoni d’Espona i de Nuix, en condició d’apoderat del seu pare, Josep d’Espona i de Barnola, signà la venda perpètua de la propietat a favor de Josep Pericas i Comella, davant del notari de Vic, Josep Ignasi Mirabet, el 30 de març de 1874. Aquell mateix any féu una instància al Govern Civil per aprofitar l’aigua del Ter com a força motriu d’una fàbrica de filats i teixits que ell havia construït. Josep d’Espona i de Barnola seguia gestionant la concessió d’aigua i, l’any 1875, feia una instància a l’Ajuntament per reconstruir la resclosa i augmentar fins a 1.000 litres per segon el cabal del molí fariner.

Uns anys més tard, 1882, Josep Pericas tramitava la creació d’una colònia; s’acollia a la Llei de Colònies Agrícoles del 3 de juny de 1868. La colònia tenia una extensió de 69,5915 hectàrees (196 quarteres equivalents a 7.108 àrees, 99 centiàrees i 34 decímetres quadrats, segons una escriptura del notari Pius Mas). La protecció a què estava subjecta la colònia li permetia gaudir d’una exempció fiscal de tot tipus de contribució fins l’any 1897. Els joves colons quedaven exempts del servei militar i del pagament de l’impost de consums a l’Ajuntament. Josep Pericas es comprometia davant el notari Pius Mas a compensar a l’Ajuntament per les pèrdues que podia comportar la creació de la colònia. L’escriptura hipotecava la propietat per 75.000 pts. Eren testimonis l’alcalde, Miquel Font i Puigrubí, i el regidor síndic, Pere Serra i Sala. El governador civil de Barcelona concedí el corresponent permís el 27 de novembre de 1882. L’Ajuntament, a través del seu procurador, León de Torres y Bretón, inicià un contenciós administratiu contra aquesta concessió. L’Ajuntament argumentava que la colònia distava menys d’un quilòmetre de nucli habitat (Vinyoles d’Orís, la Remunta de Conanglell, la colònia de Lacambra, tots aquests nuclis dins el terme de Masies de Voltregà) i que l’ús agrícola no era el que inspirava la llei de 1868. El recurs fou denegat per ser tramitat fora de termini. Cal recordar que la major part de les colònies tèxtils de Catalunya es crearen en 
aquesta dècada i que la decisió política d’afavorir-les topava amb els interessos municipals. La societat comercial impulsada per Josep Pericas es digué Pericas Boixeda y Cia. Ramon Boixeda participà com a accionista de la companyia.

La colònia va comptar amb la fàbrica i la xemeneia, 3.122 m2
-la casa dels obrers, de tres plantes, amb 290 m2
-una escola i casa del capellà custodi, de 148 m2
-una taverna, amb 268 m2
-una església, de 70 m2
-una cabana de 70 m2
-un taller mecànic completà, 
més tard (any 1909) es completava amb la Casa Gran, de 342 m2
-el molí, amb 191 m2
-i el mas La Goula, amb 140 m2
.
La família Pericas, de Vic, s’instal·là a la Casa Gran de la Coromina i durant un temps hi residí. Al padró de contribució urbana de 1904, la vídua Pericas és la primera contribuent inscrita com a veïna i la segona contribuent, després de la societat Espona, Gras i Birosta, comptant els contribuents forans.

L’any 1909, residien a Barcelona, a l’avinguda de les Corts Catalanes, 648, pral, 2ª. Aquest pis va ser la residència habitual de l’arquitecte diocesà, Josep Maria Pericas i Morros, fill de Josep Pericas i Carme Morros. La Casa Gran era la residència d’estiu dels Pericas.  Josep Pericas i Comella llegà les seves propietats a la seva esposa, Carme Morros, i als seus fills. Lluís Pericas i Morros s’ocupà de la gestió de la colònia i Josep Maria Pericas i Morros estudià arquitectura. Un elevat nombre de néts i de besnéts del fundador van ser accionistes o copropietaris de la colònia. Aquesta divisió de la propietat i les desavinences entre ells va portar a una situació força complexa. 

La fàbrica era moguda per la força mecànica que produïa el salt d’aigua. L’any 1901, el salt d’aigua generava una potència de 39’60 kw/h. Aquesta potència anà creixent amb el temps; l’any 1908, la potència era de 48 kw/h; l’any 1924 tenia una potència de 284 cavalls de vapor. La irregularitat del cabal del Ter no assegurava l’btenció de la potència desitjada i és per aquest motiu que la fàbrica de la Coromina també comptés amb una màquina de vapor. Aquesta màquina de vapor, amb el temps obsoleta, acabà servint per humitejar el local de la filatura i així assegurar millor la producció de fil de cotó.

La societat Pericas Boixeda y Cia tenia despatx a la Ronda Universitat, 23, de Barcelona. L’any 1948 la societat passà a dir-se Hilaturas del Ter, SA. Es va dedicar a la filatura de cotó fins l’any 1978, any en què deixà d’existir. 

La fàbrica comptà amb la força mecànica generada per la turbina hidràulica i la màquina de vapor. Una dinamo i un alternador permeteren generar energia elèctrica per a la fàbrica i els seus habitatges. Un motorde gas-oil, només accionat en temps d’escassetat energètica, completava el quadre de forces motrius. La distribució interior de la fàbrica era semblant a la de qualsevol altra filatura. Els batans, les cardes, els manuars, les metxeres i les selfactines (substituïdes després per les contínues). El nombre de fusos fou considerable; 10.460 fusos l’any 1904, 11.640 fusos l’any 1916 (9.540 de filar cotó i 2.100 de torçarlo). El nombre de treballadors de la colònia, no necessàriament residents, era de 139 l’any 1887; 65 eren homes i 74 dones. L’any 1927, tenia 213 treballadors, la majoria dones.

L’any 1922, la colònia tenia un nou procurador. Joan Camprubí va fer de procurador dels Pericas una bona colla d’anys. L’antiga fàbrica Benesceit, al passatge Manuel Colomer (al final del carrer de Ges d’Avall) va ser la residència de Camprubí, reformada segons diversos projectes de J.M. Pericas des de 1929.

Un incendi, el 24 d’octubre de 1926, va destruir les cardes, els batans i els manuars de la fàbrica. La companyia va haver de comprar maquinària nova. L’aiguat de 1940 va tornar a destruir part de les instal·lacions i de la maquinària.

La conflictivitat obrera de la conca del Ter es diluïa a la colònia però no entre els treballadors no residents. Els conflictes de 1901, amb un mort a Torelló, el locaut de 1919 o el conflicte de la torneria de l’any 1926, són esdeveniments que no passen desapercebuts entre els obrers i la preocupació dels propietaris. L’any 1921, Pericas volia construir uns dipòsits d’aigua a la Coromina i no trobava paletes a la població perquè tots estaven enfeinats; en una carta adreçada a l’arquitecte de Manlleu Lluís Coll, Pericas li demana consell sobre els constructors de Sant Hipòlit i La Gleva coneguts com els Pelayos i els Casas. 

La col·lectivització durant la Guerra Civil (1936-1939) tingué una incidència menor que al sector de la metal·lúrgia. 

La construcció d’una escola nova durant la guerra va ser l’última edificació feta a la colònia. L’antiga escola, a la casa del capellà, es va convertir en taverna.

El transport de primeres matèries i mercaderies es va fer mitjançant el ferrocarril i el carro. L’any 1908, la companyia disposava d’un carro i una cavalleria. La companyia La Comarcal va encarregar-se d’aquest transport, primer amb carros i, després, a finals dels anys quaranta, amb camions. 

El camí veïnal que va de la Coromina al nucli urbà passava per davant de la Casa Gran. El camí actual es va modificar a principis de la dècada de 1970.

-descripció:

Fàbrica: Nau modulada, feta de murs de mamposteria de còdols, de mida gran,v aglomerats, obertures marcades amb maó ceràmic i coberta a dues vessants de teula àrab. Els murs estan coronats per una franja, que es situa per sobre la teulada, feta en forma de barana de maó a manera de gelosia. A l’interior, la nau és diàfana i sustentada modularment per pilars de fosa.

La xemeneia: la qual és força esvelta i sobrepassa els 20 metres d’altura. És feta de maó massís vist i sense elements decoratius. És de planta circular i la seva secció disminueix progressivament en altura. Es converteix en element referencial de la fàbrica.

Habitatges: L’edifici d’habitatges és un cos allargat disposat en sentit est-oest, de manera que la seva dimensió més llarga està orientada al sud. Se situa de forma perpendicular a la direcció presa per la fàbrica. Les dues testeres presenten, cada una, una ala curta que sobresurt cap al sud. Està cobert a dues vessants, amb teula àrab, disposades amb el carener paral·lel a la façana principal (sud). Està format per una planta baixa i dos pisos. Se segueix una disposició rítmica per la repartició modular dels habitatges. Aquests estan a nivell del primer i segon pis i s’hi accedeix des de dues balconades que recorren tota la longitud de façana fins a arribar a les dues testeres, que els recullen en les seves ales, les quals contenen els nuclis d’escala. És, doncs, un corredor obert a la intempèrie, d’un metre d’amplada, en voladís i sustentat a base de voltes d’uns dos metres de llum. La seva barana és de barrots de ferro amb reganyols forjats a la part baixa. 

La façana és arrebossada i pintada de color blanc, amb els perfils de reforç fets de maó massís deixat vist. 

Cada un dels habitatges és igual i s’hi accedeix des del corredor per una porta acompanyada de dues finestres. Les obertures també presenten les llindes, brancals i ampits d’obra de maó massís col·locat pla. Els portals comunitaris són de dimensions més grans i fets d’arc de maó. 

La planta baixa està destinada a serveis comunitaris.

Just al costat de la façana lateral oest de la nau de la fàbrica, hi ha uns safareigs comunitaris, que es cobreixen i protegeixen per una estructura amb coberta de teula àrab a dues aigües i sustentada per uns cavalls de fusta sobre uns pilars de maó.

-Servitud de pas a favor dels Comtes de Lacambra, segons escriptura de concessió atorgada pel notari de Vic, Francisco Portell, el 22 de desembre de 1860. 

protecció:

-Sòl no Urbanitzable
-s’haurà de mantenir l’estructura de les naus industrials.
- L’edifici d’habitatges que forma la façana, cas de que s’enderroqui per a construir-lo de nou haurà de tenir la mateixa façana.
- Es podran realitzar les obres que preveu el Pla Especial “La Coromina”
- La resta d’edificacions, usades ara com habitatges o per altres usos no queden protegides.
- L’Església queda protegida específicament d’acord amb la fitxa
- La xemeneia és protegirà integralment
-Conservació: dolenta. L’estat de deixadesa permet un procés de degradació i ruïna accelerada en tots els seus elements.

8.- fàbrica "Can Tarrés" (Torelló)




-filatura cotó.

-El molí medieval de Cervià és l’origen de la filatura de can Tarrés. Durant el segle XVI, el molí de Cervià canvià el seu nom popular pel de Gallifa. El seu nou propietari es deia Francesc Gallifa i exercia de sastre a Torelló.

L’any 1567 va vendre el molí, amb la seva resclosa derruïda, a Feliu Puigdassalit. Aquest molí fou reparat i passà a dir-se molí del Ter.

L’any 1859, Ramon Tarrés i Saderra i Josep Tarrés Baucells compraren el molí i hi iniciaren un negoci de filatura de cotó. Uns anys després, l’any 1863, reberen una Reial Ordre que els concedia un increment de la concessió d’aigua. La presa del molí, segurament, passà de ser de fusta a una resclosa d’obra.  La fàbrica s’engrandí en diferents períodes expansius: la societat Espona, Gras y Compañía, des de 1871, impulsada per Josep Espona Font; la societat Castell Hermanos, Callís y Verdaguer, a principis de segle XX; la societat Ignacio Font, Hermanos, pels volts de 1916. Aquestes i d’altres societats han mantingut, reformat i/o engrandit la resclosa. No hem trobat documentació d’aquestes reformes, però un estudi aprofundit de les empreses que han estat propietàries del salt d’aigua ens permetria documentar-la amb més 
precisió


-Titularitat: Condicions / servituds: Pendent de ser-li atorgat un ús com a equipament públic o privat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada